De quan un home va merèixer ser abatut

LA MORT DEL PRINCIPAL SOSPITÓS DE L’ATEMPTAT DE LA RAMBLA DE BARCELONA

El 21 d’agost de 2017, la policia catalana va matar a trets a Subirats (Alt Penedès) un jove a qui considerava l’autor principal de l’atemptat produït quatre dies abans a la Rambla de Barcelona. El primer balanç policial va acabar amb 13 morts, dos detinguts sospitosos de col·laboració en l’atemptat i un presumpte autor material que va fugir i que estava en ordre de cerca i captura. Les notícies analitzades reconstrueixen el que va fer Y.A. els dies que van des de l’atac a Barcelona fins al dia que la policia catalana el va matar. Mostra: 50 notícies a 9 mitjans, a partir del 21 d’agost.

L’esdeveniment va ser seleccionat per a analitzar si en la cobertura es detectaven estratègies comunicatives que fomentessin la islamofòbia, però en les notícies publicades els dies posteriors als atemptats del 17 d’agost el que s’ha detectat són indicadors que fomenten la discriminació xenòfoba. Les peces analitzades reconstrueixen què va fer Y.A. entre l’atac a Barcelona i el dia que el va matar la policia catalana. Completen la cobertura les notícies destinades a fer el perfil del fugitiu —en què, en molts casos, no s’estalvien dades personals— i els detalls de l’acció policial que va posar fi a la seva vida. S’ha observat una reproducció acrítica del llenguatge policial, amb l’ús i l’abús del terme abatre, que reforça el quadrat de polarització ideològic (vegeu Metodologia) i que dona peu a la utilització d’un llenguatge més propi de l’espectacle que d’una cobertura informativa.

Abatre (i no pas matar) i altres usos del llenguatge connotat

Fue abatido, han abatido, ha sido abatido, el terrorista abatido, se l’ha abatut. Unanimitat als mitjans analitzats a l’hora de triar el terme per a explicar que els Mossos d’Esquadra havien mort Y.A. No l’havien matat, l’havien abatut. L’ús paradigmàtic i recurrent del mot abatre en totes les categories i formes gramaticals possibles fa que es presenti la mort en mans de la policia com una acció inevitable i que, alhora, fa justícia. Tant és així que cap mitjà no reflexiona sobre el fet que en un estat de dret i democràtic existeixen altres alternatives que no siguin matar-lo, i que, encara que en un altre pla, a més, podrien haver ajudat a avançar en la investigació dels fets. Ans al contrari: es detecten justificacions implícites sobre la mort del sospitós: “ha sido abatido mientras llevaba adherido al cuerpo un cinturón de explosivos” (Telecinco, 21/08/2017). Una pràctica bastant estesa és la manca de presumpció d’innocència. Així, en la majoria de les notícies es dona per fet que el “terrorista”, fins i tot “el asesino más buscado” (Telecinco, 22/08/2017), o el “yihadista” i “fanático” (termes que empra El Español) és “l’autor material de l’atemptat”. Els mitjans decideixen, així, publicar una atribució de delicte que fan els Mossos, tot i que qui determina els delictes són els jutges.

En l’escalada bel·ligerant, es publiquen les paraules d’Enric Millo, delegat del Govern a Catalunya, en relació amb la cerca del sospitós, del qual considera que “se trata de darle caza” (Telecinco, 21/08/2017). En altres casos s’assumeix la “neutralización” del grup de sospitosos de participar en els atemptats de Barcelona i Cambrils (eldiario.es, 22/08/2017) i “la caiguda a trets d’Abouyaaqoub” (Nació Digital, 21/08/2017), o es diu que el sospitós “murió” o “lo interceptaron”. Fins i tot es difumina l’autor, pròpiament, del fet de matar, ja que s’utilitza una forma verbal que no inclou subjecte. Això es pot veure en un peu de foto del 21 d’agost al portal digital del diari del grup Godó: “Agentes de los Mossos en la zona donde se abatió al terrorista de la Rambla.”

El biaix justicier fa que, el 21 d’agost, el diari presidit per Pedro J. Ramírez tituli “Abouyaaqoub, la corta vida de un fanático que sólo servía para matar y morir.” La peça obre amb un fotomuntatge que mostra una fotografia on es pot veure el rostre ensangonat del jove mort en primer pla, una imatge plena de morbositat i que s’allunya de la responsabilitat periodística, passant per alt les recomanacions del codi deontològic de la professió. De fet, al cap de poc temps que corregués per diverses plataformes i xarxes socials, i després de ser publicada per aquest portal i altres mitjans digitals que no formen part d’aquest informe, el Departament d’Interior va anunciar que els Mossos d’Esquadra obririen una investigació interna per a esclarir si la difusió s’havia fet per part d’algun agent del cos.

Una actuació policial inqüestionable i sense fissures

Els mitjans van assumir el discurs de les fonts policials de manera acrítica: van prioritzar el llenguatge policial per sobre del periodístic i van fomentar, d’aquesta manera, la idea de dos bàndols oposats que, a la fi, s’explica en termes de vencedors i vençuts.

Així, d’una banda, trobem afirmacions a La Vanguardia (21/08/2017) segons les quals, després d’haver matat el sospitós, “ayer los Mossos respiraron tranquilos y con ellos, el resto de la población”. També, a la mateixa peça, es pot llegir: “ironías del destino, el día que se confirmó que el vecino de Vilafranca había sido apuñalado por un terrorista, una pareja de Mossos de esa misma población abatió a su asesino”. De manera que, si es relacionen els dos fets, es justifica el segon sense contemplar la presumpció d’innocència ni la necessitat de cap judici.

D’altra banda, es minimitzen les accions negatives dels cossos policials, fins al punt que en totes les notícies analitzades no hem trobat cap informació que reflexioni amb profunditat al voltant del fet que Abouyaaqoub va escapar-se dels Mossos d’Esquadra almenys tres vegades: un primer cop a la Rambla de Barcelona; després, quan va esquivar un control policial, i, en un tercer episodi, a l’autopista AP-7. Sí que alguns mitjans en van fer esment; pocs, de passada i sense fer-ne cap valoració. Telecinco recull en dues notícies del dia 21 d’agost que “los Mossos pierden la pista de Younes Abouyaaqoub cuando más tarde escapa del control policial no sin antes atropellar a un agente”, i que “se encontró con un control policial a la salida de Barcelona: arrolló a una sargento y siguió huyendo 3 kilómetros”. També El Español (23/08/2017) relata com “los mandos de los Mossos d’Esquadra de Vilafranca que, por casualidad (regresaban de una reunión en la ciudad de Barcelona), vieron deambular por el arcén de la autopista AP-7, a la altura del Sant Sadurní d’Anoia, a un individuo en actitud taciturna, vestido con camisa de manga larga a pesar del extremo calor del momento”, però, segons van expressar els agents, “no era la imagen de quien huye despavorido y desconfiado de la justicia”.

En totes les notícies analitzades, només hem trobat tres casos en què es posa en dubte la versió policial. El pare de Y.A., les reflexions del qual es publiquen a El País (23/08/2017), qüestiona l’actuació de les forces i cossos de seguretat de l’Estat. “La culpa es de la Policía. ¿Cómo permitieron ese imán? ¿Cómo no se dieron cuenta de que era un hombre peligroso? En Bélgica sí lo sabían y lo echaron. ¿Por qué aquí no?”, es pregunta en una entrevista, el contingut de la qual també recull el web de Telecinco l’endemà, mitjançant una nota d’Europa Press. Una peça de Nació Digital (21/08/2017), titulada “L’alcalde de Ripoll carrega contra l’Estat per no avisar dels antecedents de l’imam”, explica que el primer regidor de la població considera “molt greu” que els serveis secrets espanyols no avisessin la policia de Ripoll, l’Ajuntament ni la comunitat islàmica, tractant-se d’un tema “tan rellevant”.

Els mitjans destaquen repetidament qüestions que consideren negatives en el comportament del sospitós durant els dies en què està desaparegut. Per exemple, es visibilitza un testimoni que relata que “el vecino le explicó que el chico ‘parecía que iba medio drogado o medio borracho’” (El País, 22/08/2017), o que anava “sucio” i que semblava “un ermitaño” (La Vanguardia, 21/08/2017). Aquesta amplificació de les accions negatives porta La Sexta a titular, el dia 28 d’agost, “Younes Abouyaaqoub se bañó con el agua del bebedero de un perro y otros detalles de la huida del terrorista”, a partir d’una informació publicada al diari del grup Godó. D’aquesta manera, situa el fugitiu al nivell d’un gos i, per tant, el menysté com a persona i contribueix a deshumanitzar-lo.

Així doncs, entre les estratègies més repetides de les peces analitzades en aquesta seqüència de fets, una ha estat la reproducció de l’esquema ells-nosaltres, que s’entén que crea dos bàndols, on el nosaltres s’identifica amb la policia i l’ells amb els presumptes autors dels fets.

Dades personals i coordenades familiars

Entre les males pràctiques detectades, destaca la decisió d’incloure informació —una vegada més, provinent de fonts policials— que no aporta res rellevant per a entendre la notícia sobre el presumpte autor material de l’atemptat. Així, és freqüent publicar el nom complet del fugitiu. En alguna ocasió es publica el número del seu DNI i el del passaport de quatre sospitosos, així com la data de naixement. Ho fa El País en una peça publicada el 19 d’agost i, fins i tot, El Español va publicar l’adreça completa de la residència dels pares de Y.A.

Els mitjans també opten per fer èmfasi en l’origen del principal sospitós dels atemptats i en el dels seus companys. En alguns casos es diu que Y.A. és “nacido en Marruecos” i es remarca que “se relacionaba sobre todo con jóvenes también de origen marroquí” (El País, 19/08/2017). En altres ocasions es diu dels detinguts que “tres son marroquíes y uno es español” (El País, 17/08/2017).

Tot i que les peces parlen de la religió que professaven i del grau d’implicació que hi tenien, tant els sospitosos com la seva família, en general no hem detectat un tractament islamòfob de la informació, tal com recull el darrer informe de l’Observatori de la islamofòbia als mitjans (vegeu Recursos) sobre la cobertura periodística dels atemptats del 17 d’agost a Catalunya. Entre altres conclusions, l’informe destaca que es va donar més veu que mai a la comunitat musulmana. Sí que hi apareixen conceptes com célula yihadista i terrorisme yihadista radical, però són més l’excepció que no pas la norma. Per contra, es destaca que els sospitosos “no eran tan religiosos” (El País, 17/08/2017) i que “estaven sent radicalitzats per l’imam” (Nació Digital, 24/08/2017), però s’humanitza el seu context, amb peces a mitjans com Nació Digital, en què es destaca que els joves estudiaven i treballaven i tenien aficions com altres nois de la seva edat, fet que obre un rellevant debat sobre el concepte de l’anomenada integració.

La informació com a espectacle

Part de la informació sensible que no caldria publicar és, com hem esmentat abans, la fotografia en primer pla de Y.A. mort. En aquesta línia de convertir la informació en un espectacle, trobem també altres exemples, com les imatges i fotomuntatges amb filtres com els de la peça de El Español, titulada “El testigo clave para cazar al terrorista narra la huida del joven yihadista”, que s’adorna amb titolets com “Terror en primer plano; Younes, camina o revienta”, “Héroe ciudadano” i “Miedo apelmazante”.

No és només El Español ni mitjançant les imatges que es contribueix a fer espectacle a partir de les notícies. Per exemple, El País acompanya amb música de suspens un vídeo amb imatges i infografies que reconstrueixen la fugida de Y.A. després de l’atac a la Rambla, i amb aquest document s’il·lustren fins a tres notícies. També la tria del llenguatge emprat, en algunes ocasions amb un abús d’adjectius i expressions en les descripcions que farceixen els textos, contribueix a construir peces periodístiques més sensacionalistes. Així, gràcies a La Vanguardia sabem, per exemple, que Y.A. “murió con los ojos abiertos”, o trobem títols a El Español com “El final de la escapada de Younes Abouyaaqoub, el terrorista de Las Ramblas”, amb una referència de pel·lícula trepidant inclosa. Un altre exemple el trobem en el diari propietat del grup Godó, quan, el 12 de setembre, publica el títol “Las impactantes imágenes del terrorista de la Rambla huyendo por la Boqueria”, una manera més atractiva de cara als clics que inclou la partícula valorativa impactantes, rellevant perquè aporta nova informació.

Bones pràctiques. Lluita contra la discriminació

De les 50 notícies analitzades en aquest apartat, només una de Nació Digital ha rebut la valoració de positiva, perquè aporta context, relata la història de vida del principal protagonista de la informació i perquè, contra la tendència estesa, fa justament el contrari de perpetuar l’esquema ells-nosaltres.

Telecinco lidera el rànquing de notícies valorades com a negatives (10 de les 12 que publica, mentre que les altres 2 han estat puntuades com a positives i negatives perquè contenen indicadors tant de bon com de mal periodisme). Mitjans com La Sexta o El Español, i fins i tot TV3, o altres mitjans com eldiario.es o 20 minutos, han rebut valoracions negatives per la totalitat de les seves informacions. Els grans diaris, com El País o La Vanguardia, tenen, encara, més valoracions negatives que positives.