A Espanya i a Catalunya no hi ha dades que demostrin l’impacte real que tenen els delictes d’odi contra les persones sense llar, l’aporofòbia. La violència roman oculta, i les poques denúncies presentades no reflecteixen els casos reals que existeixen. Els mitjans de comunicació tracten els casos de forma aïllada i no com una situació estructural de manca d’habitatge.
Les persones sense llar pateixen insults, vexacions, agressions físiques de tota mena i, en el pitjor dels casos, violència sexual i assassinats. Aquests delictes són actes d’hostilitat cap a gent que viu al carrer en situació d’extrema pobresa, exclusió social i vulnerabilitat.
La catedràtica d’Ètica i Filosofia Política Adela Cortina va diagnosticar l’any 1996 el mal de la societat i va inventar un nom per a definir-lo: aporofòbia, és a dir, l’odi i la repugnància davant la persona pobra, sense recursos, desemparada. I ho explica dient que les societats com les nostres, organitzades al voltant d’un contracte, exclouen les persones pobres perquè no tenen res interessant per a oferir a canvi.
La pobresa com una “patologia social”
Els mitjans de comunicació tracten la pobresa com a casos aïllats i puntuals. Segons Cristina Hernández, tècnica de desenvolupament estratègic de Rais Fundació —d’àmbit espanyol—, els mitjans cauen en el sensacionalisme i la violència dels cops i molt pocs contextualitzen els fets en un marc més estructural. “Les causes del ‘sensellarisme’ tenen les seves arrels en la política, l’economia i la societat que impedeix tenir un accés digne a un habitatge”, afegeix Hernández.
La tràgica mort de Rosario Endrinal, cremada en un caixer de Barcelona el desembre de 2005, propicia que el Centre d’Acollida Assís per a persones sense llar, amb seu a Barcelona, comenci a recopilar dades sobre com els mitjans tracten els casos relacionats amb delictes d’odi. L’informe analitza 1.032 notícies publicades en l’àmbit estatal entre el 2006 i el 2016. En aquest període, segons el total de notícies analitzades, 633 persones sense llar van morir per diferents causes. A més, 126 publicacions feien referència a agressions i 380 tenien com a element comú la violència directa (morts, traumatismes, cremades, etc.)
Però no totes les notícies es poden relacionar amb casos d’aporofòbia. Només el 22% de les agressions a persones sense llar publicades en els mitjans poden incloure’s en la tipologia de delicte d’odi. “Això és la punta de l’iceberg”, diu el director d’Assís, Jesús Ruiz.
A més, “aquestes persones són tractades amb esquemes estereotipats i prejudicis”, remarca Ruiz. Una prova d’això és que més del 70% de les notícies analitzades es dirigeixen a la víctima amb termes com indigent i, en un percentatge menor, com a captaire, vagabund o sensesostre.
El politòleg i sociòleg Albert Sales, autor del llibre El delicte de ser pobre, explica que als mitjans de comunicació i en algunes institucions, les persones sense llar tendeixen a ser tractades com si tinguessin una “patologia social”. “S’obvia el problema estructural de la dificultat per a accedir a habitatges i la nostra societat considera la pobresa com un fracàs personal”, afirma.
“Denunciar no serveix de res”
Rais Fundació, juntament amb altres entitats, ha liderat el 2015 l’Observatori Hatento (Recursos) per a combatre l’odi cap als pobres. Segons els resultats de l’Observatori, a Espanya el 47% de les 261 persones sense llar entrevistades han sofert, almenys, un delicte d’aporofòbia, i el 81% d’aquestes persones ho han patit en més d’una ocasió. En el 43% dels casos es tracta d’insults o tractes vexatoris, i en un 41% són agressions físiques. L’informe detalla que el 87% dels agressors són homes i el 57% tenen entre 18 i 35 anys. El 28% són joves que tornen de “festa”, el 10% són persones vinculades als serveis policials i el 7,3% són grups neonazis.
A Barcelona hi ha 1.026 persones que dormen al carrer, segons el darrer recompte fet per Arrels Fundació el maig de 2017. El 2008 n’hi havia 658. El director de l’entitat, Francesc Busquets, xifra en un 31% els homes que han patit agressions i, en el cas de les dones, el percentatge augmenta fins al 40%. Les dades es disparen fins al 60% en els casos de persones que fa molt temps que viuen al carrer i que, alhora, són les més vulnerables. “El problema és que el 87% d’aquestes persones no denuncien la situació”, diu Hernández. Un 43,1% d’aquestes persones pensen que no servirà de res i un 19,4% no confien en cap servei.
Per això, “l’aporofòbia està invisibilitzada”. Per començar, el Codi penal no ho contempla com un fet agreujant. La primera administració pública que va elaborar un registre informàtic de denúncies per delictes d’odi i discriminació, entre els quals s’inclou l’aporofòbia, va ser el Departament d’Interior de la Generalitat de Catalunya, amb l’impuls de la Fiscalia Provincial de Barcelona.
Així, el 2010 es posa en marxa el protocol dels Mossos d’Esquadra per a comptabilitzar aquest tipus de denúncies. Segons el cap de l’Àrea Tècnica de Proximitat i de Seguretat Ciutadana i portaveu dels Mossos d’Esquadra, Albert Oliva, el 2016 només hi va haver dues denúncies relacionades amb l’aporofòbia, i el 2017, una.
Fins fa poc no hi havia xifres fiables del conjunt d’Espanya. Des de 2011, el Sistema d’Estadística de Criminalitat (SEC) ja permet computar tots els fets amb motivacions d’odi. Però les dades no transcendeixen la realitat. Segons el SEC, el 2016 van tenir lloc 1.272 denúncies d’odi i discriminació, però només 10 corresponien a casos d’aporofòbia. “De tots els delictes d’odi, l’aporofòbia és el darrer en el rànquing de denúncies presentades, però no vol dir que es correspongui amb fets succeïts”, remarca Oliva.
Violència oculta
Tots aquests experts coincideixen a dir que cal continuar fent pedagogia social per a modificar el missatge i treballar amb els cossos de seguretat perquè els casos siguin considerats dins el Codi penal com a agreujants de delictes d’odi.
Mentrestant, la violència cap als pobres roman oculta excepte en els casos més extrems i té un alt impacte sobre com les persones afectades perceben les seves pròpies vides. “Fins al punt que la víctima normalitza la seva situació”, diu Sales. Per això no hi ha denúncies i, si no hi ha denúncies, no hi ha notícia.
Els mitjans no han fet el salt de construir el terme d’aporofòbia dins l’opinió pública”, remarca Hernández. Afegeix: “quan no tens dades d’un problema que passa al costat de casa teva, això, ja és una dada en si mateixa que demostra la invisibilitat del problema”.
El primer pas per a fer visible la violència cap a les persones sense llar és posar nom a aquesta realitat. “Perquè si no poses nom a les coses, no existeixen”, diu Sales.
Cortina definia: “El concepte d’aporofòbia serveix per a explicar per què no marginem l’immigrant si és ric, ni el negre que és jugador de bàsquet, ni el jubilat amb patrimoni. A qui marginem és als pobres”.
Les dades
- 1 de cada 5 persones sense llar ha estat agredida.
- 2 de cada 3 experiències són presenciades per terceres persones i en el 68,4% dels casos els testimonis no fan res.
- Cada 5 dies mor una persona sense llar als carrers d’Espanya, en un 27% dels casos a causa d’agressions.
