El marc teòric de l’estudi

L’Estudi Observatori del discurs d’odi als mitjans de comunicació 2016-2017 parteix d’un reconeixement del racisme social i institucional com un sistema d’opressió que s’entrecreua amb les lògiques capitalistes i patriarcals. Tot seguit, reproduïm una sèrie de definicions sobre els eixos de discriminació rellevants pel present estudi elaborades a partir de la fusió de la normativa internacional (Nacions Unides, Organització per la Seguretat i la Cooperació a Europa, Consell d’Europa i Unió Europea) (Font: Memoria de 25 años de olvido).

Racisme: Cosmovisió, actitud, conducta i manifestació que suposi afirmar o reconèixer tant la inferioritat d’alguns col·lectius ètnics com la superioritat del propi. El concepte de “raça” en l’espècie humana no té sentit, ho afirmen la biologia molecular i la genètica de poblacions. Les seves expressions més criminals es troben en l’esclavisme, l’apartheid o la neteja ètnica i l’Holocaust.

Xenofòbia: Hostilitat, rebuig o odi cap a persones estrangeres o percebudes com a tals. És un prejudici etnocentrista cap a la cultura, valors i tradicions de l’estranger, i es manifesta des del rebuig més o menys obvi, el menyspreu i les amenaces, segregació, privació de drets, fins a les agressions i assassinats.

Antigitanisme / Romafòbia / Gitanofòbia: Totes les manifestacions d’odi ètnic dirigides específicament contra el poble gitano. Després del genocidi nazi, segueixen molt estigmatitzats com a delinqüents i pateixen discriminació, odi, hostilitat i violència. Antigitanisme es refereix més concretament a l’odi als costums i les tradicions que practica el poble gitano.

Islamofòbia: Sentiment i actitud de rebuig i hostilitat cap a l’islam i, per extensió, a les persones musulmanes i a la seva realitat social. L’organització britànica Runnymede trust indica una sèrie d’indicadors d’islamofòbia que són útils per a detectar-la (vegeu Recursos).

Catalanofòbia: odi i hostilitat cap a la cultura catalana (llengua, cultura, integrants de la cultura, etc.).

Els eixos de discriminació (gènere, color de pell, origen, orientació sexual, religió, ètnia, cultura) són acumulables. En les discriminacions opera la interseccionalitat, per la qual una persona pot ser dona, musulmana, d’origen estranger; o una persona catalana pot formar part del poble gitano; entre d’altres exemples.

Definició de discurs d’odi: normativa internacional, europea i espanyola

Normativa europea i espanyola

El paraigua per combatre tant els discursos de l’odi com els delictes d’odi és encara poc efectiu. Com alerten organitzacions com ara SOS Racisme Catalunya, aquesta tipologia de delictes estan encara fortament invisibilitzats a l’Estat espanyol i les mesures que s’han portat a terme (legals, governamentals, policials) estan encara lluny de donar una resposta efectiva al problema.

En el present Estudi Observatori del discurs d’odi als mitjans de comunicació 2016-2017 cal situar primer de tot el paraigua dels delictes o crims d’odi. El que comunament anomenem “delictes d’odi o crims d’odi” s’aborden des de la normativa internacional i estatal en l’àmbit dels delictes d’odi, discriminació i intolerància.

L’Organització per la Seguretat i la Cooperació a Europa (OSCE) va donar una definició al 2003 de crims d’odi: “Tota infracció penal, incloses les infraccions contra les persones i la propietat, quan la víctima, el lloc o l’objecte de la infracció són seleccionats a causa de la seva connexió, relació, afiliació, suport o pertinença real o suposada a un grup que pugui estar basat en la ‘raça’, origen nacional o ètnic, l’idioma, el color, la religió, l’edat, la minusvalidesa física o mental, l’orientació sexual o altres factors similars, ja siguin reals o suposats”.

La Recomanació 11 de la política general de la Comissió Europea Contra el Racisme i la Intolerància (ECRI) del Consell d’Europa defineix així l’incident d’odi: “Qualsevol incident que es percep com a infracció motivada per intolerància per part de la víctima o qualsevol altra persona.”

Fins al 2013 a l’Estat espanyol no existia cap registre oficial de crims d’odi: el Ministeri de l’Interior el va crear aquell any i per ara hi ha tan sols tres informes de 2013, 2014 i 2015 (en el tancament d’aquest estudi, el de 2016 encara no s’ha presentat): “D’acord amb les dades del Ministeri de l’Interior, el 2015 es van conèixer i registrar a l’Estat un total de 1.328 casos de delictes d’odi, fet que suposa un increment del 3,3% en relació a l’any anterior (1.285). En relació amb la tipologia de delictes, les tres motivacions més nombroses van ser: racisme i xenofòbia (505 delictes, 38% del total), raons ideològiques (308 delictes, 23,2%) i discapacitat (226 delictes, 17%).”

D’acord amb el Ministeri de l’Interior, el 2015 es van conèixer i registrar un total de 1.328 casos de delictes d’odi, el que suposa un increment del 3,3% respecte l’any anterior (1.285). En relació als tipus de delictes, les tres motivacions més nombroses van ser: racisme i xenofòbia (505 delictes, 38% del total), ideologia (308 delictes, 23,2% del total) i discapacitat (226 delictes, 17%). En la memòria del Ministeri es pot conèixer tant el tipus de delicte com el perfil de persones agressores i de víctimes. Dels 1.328 casos de delictes d’odi, 117 (8% del total) van ser casos de discurs d’odi punible.

En l’Informe Estatal sobre seguimiento de los Delitos de Odio del projecte Together, en el que hi participa SOS Racisme Catalunya i SOS Racismo Arrazekeri, les organitzacions aporten un punt de vista crític sobre les dades: el Ministeri va introduir en el darrer any, per primera vegada, els delictes motivats per raons ideològiques i els de sexe i de gènere, que per si mateixos representen 332 casos (i el 25% del total). Si es resten les darreres dues categories, trobem que el 2015 es van registrar un 22,5% menys de delictes denunciats davant les autoritats. “Aquestes dades, lluny de poder-se interpretar com el resultat d’una baixada sobtada de les conductes d’odi dirigides contra alguns col·lectius específics, plantegen dubtes seriosos sobre l’eficàcia de les mesures preses per les autoritats amb l’objectiu visibilitzar els delictes d’odi i incrementar el número de denúncies” (Font: Together).

A falta d’estadístiques de les darreres dècades recollides per l’Estat, el Movimiento contra la Intolerancia va impulsar la iniciativa del mapa Memoria de 25 años de olvido, un projecte coordinat per un grup multidisciplinar d’investigació sobre crims d’odi que es va dedicar a recollir tots els casos (incidents o crims d’odi) dels darreres 25 anys succeïts a l’Estat espanyol. Des de la transsexual Sonia Rescalvo, que el 1991 va ser assassinada per un grup de set skins, passant per Carlos Palomino –2007– o la Lucrecia Pérez –1992–. Els casos els van classificar tenint en compte la tipologia del cas i el grup al qual afectava. L’equip d’investigació, coordinat pels periodistes David Bou i Miquel Ramos, va arribar a documentar 88 morts arran de 86 crims d’odi ocorreguts entre el 1990 i el 2015: la majoria (37) van ser per motius xenòfobs, i en segon lloc, contra persones sense sostre. A més d’aquest projecte, el Movimiento contra la Intolerancia publica cada any l’Informe Raxen –el més recent, de desembre de 2016.

La Federació de SOS Racismo i les entitats autonòmiques (ex. SOS Racisme Catalunya, SOS Racismo de Gipuzkoa) també fan una molt bona feina d’atenció a les víctimes de delictes d’odi. En concret, SOS Racisme Catalunya té des del 1992 el Servei d’Atenció i Denúncia per a Víctimes de Racisme i Xenofòbia, que ha atès 8.000 persones des de la seva creació per casos de tot tipus, de racisme social i de racisme institucional. En el cas de Guipúscoa, a més de l’assessorament jurídic, tenen un Observatori de Mitjans de Comunicació, el Mugak, que recull diàriament les informacions de mitjans de comunicació sobre la diversitat. L’Observatorio contra la Homofobia també està treballant legalment casos sota el paraigua “discurs d’odi”.

Als Annexos hem preparat un llistat de recursos sobre crims d’odi, racisme, xenòfobia, islamofòbia i antigitanisme.

Discurs d’odi: sense definició compartida

Actualment no existeix una definició compartida per tots els organismes internacionals en relació al “discurs d’odi”. Tot i així, el Consell d’Europa defineix l’anomenat hate speech de la següent manera, en concret en la Recomanació 97(20) 1997 del Consell del Comitè Europeu de Ministres: l’expressió hate speech es pot entendre que cobreix totes les formes d’expressió que difonen, inciten, promouen o justifiquen l’odi racial, la xenofòbia, l’antisemitisme o altres formes d’odi basades en la intolerància, incloent-hi: intolerància expressada per nacionalisme agressiu i etnocentrisme, discriminació i hostilitat cap a minories, migrants i persones d’origen immigrant.

Gustavo Ariel Kaufman, en el llibre de Carlos Sánchez Gutiérrez, (ed.) Odium dicta. Libertad de expresión y protección de grupos discriminados en internet (2015) proposa un mètode per assenyalar si una forma d’expressió és o no discurs d’odi. S’hauria de comptar, segons indica, amb els criteris A+B+C o A+B+D, sempre en un context donat. Els criteris serien A) criteri de grup en situació de vulnerabilitat tipificat B) criteri d’humiliació C) criteri de malignitat i D) criteri d’intencionalitat.

Així, la motivació és sempre clau per aquest tipus de discursos (com també ocorre amb els crims d’odi). De fet, com recorda David Bou citant una acusació del Fiscal Miguel Ángel Aguilar, el responsable del Servei de Delictes d’Odi i Discriminació de la Fiscalia Provincial de Barcelona, recentment s’ha produït una sentència important del Tribunal Europeu de Drets Humans (TEDH). La sentència 20/10/2015 Balázs versus Hungría avala la importància i validesa que haurien de tenir els indicadors que permetin concloure que estem davant d’un delicte per motius d’odi. “La sentència assenyala que l’error més comú en la investigació dels delictes d’odi és el rebuig o el fracàs dels investigadors per identificar un acte criminal com a delicte d’odi, assenyalant que és essencial tenir alguns criteris per avaluar si un cas podria ser un crim d’odi, i en aquest sentit es crida l’atenció sobre el fet que hi ha indicadors de criminalitat que són fets objectius i que assenyalen que un cas pot implicar un delicte d’odi”.

L’altre gran element quan s’aborda el discurs d’odi és el principi fonamental de la llibertat d’expressió, considerat un pilar en molts països.

A Europa, en l’article 10 de la Convenció Europea dels Drets Humans, es defensa que la llibertat d’expressió “constitueix un dels fonaments essencials d’una societat, una de les condicions bàsiques per al progrés i per al desenvolupament de cada home”. Tot i això, en les societats multiculturals és necessari posar certs límits d’aquest dret, per a garantir altres drets com ara el dret a la igualtat o a la no-discriminació. De fet, en la jurisprudència emesa pel TEDH, l’òrgan indica que a més del pilar essencial de la llibertat d’expressió, hi ha altres drets que cal preservar, com ara la tolerància i el respecte per la dignitat igualitària de tots els éssers humans.

“… [T]olerance and respect for the equal dignity of all human beings constitute the foundations of a democratic, pluralistic society. That being so, as a matter of principle it may be considered necessary in certain democratic societies to sanction or even prevent all forms of expression which spread, incite, promote or justify hatred based on intolerance …, provided that any ‘formalities’, ‘conditions’, ‘restrictions’ or ‘penalties’ imposed are proportionate to the legitimate aim pursued.” (Factsheet – Hate speech – June 2016; judici Erbakan versus Turquia de juliol de 2006 § 56)”.

Tot seguit se citen diversos casos del TEDH on la llibertat d’expressió troba límits en l’article 17 (prohibició d’abús de drets) de la Convenció Europea sobre els Drets Humans.

En el cas d’odi ètnic Pavel Ivanov contra Rússia (20/02/2017), el propietari i editor d’un diari que havia estat condemnat per incitar a l’odi ètnic, racial i religiós a través dels mitjans de comunicació demanava que s’admetés el cas al tribunal europeu. Havia publicat i escrit una sèrie d’articles on qualificava els jueus de font del mal a Rússia, i demana la seva exclusió de la vida social, així com els denegava el dret de tenir una identitat nacional. El Tribunal Europeu va declarar inadmissible el cas amb l’argument que un atac vehement i general contra un grup ètnic va en contra dels valors de la convenció esmentada, la tolerància, la pau social i la no-discriminació. Així, assenyalava que l’article 17 (prohibició de l’abús de drets) no permetia beneficiar-se de la protecció de l’article 10 (llibertat d’expressió).

El mateix va passar en el cas d’odi religiós Norwood contra El Regne Unit (16/11/04): la persona condemnada pels tribunals domèstics per hostilitat agreujada contra un grup religiós pretenia reclamar el seu dret a la llibertat d’expressió quan va penjar a una finestra de casa un cartell del British National Party -partit del qual n’era membre- representant les torres bessones en flames amb la següent frase: “Islam out of Britain – Protect the British People” (“Islam fora de Gran Bretanya – Protegiu la gent britànica”).  El Tribunal Europeu va tornar a situar l’article 17 per davant del 10.

La importància del tribunal europeu en l’àmbit que concerneix aquest estudi és clau. És precisament el TEDH el primer que integra el terme “discurs d’odi” en l’anàlisi d’una condemna penal. Es tracta de la sentència del cas Féret contra Bèlgica del 16/07/2009, on es reprodueix la definició que ofereix el Consell d’Europa que s’ha citat anteriorment.

La magistrada-presidenta de la 10ª Sección de la Audiencia Provincial de Barcelona, Montserrat Comas d’Argemir Cendra, remarca el paper del TEDH a l’hora d’encoratjar els Estats que realitzin investigacions policials i judicials que permetin avaluar si els atacs s’han produït per motius racials.
És important alertar, però, d’un perill en relació al binomi discurs d’odi-llibertat d’expressió. Els mateixos òrgans o càrrecs que s’estan encarregant d’encausar els agressors per motius de racisme, xenofòbia, homofòbia, etc., estan emprant el mateix paraigua legal per per perseguir activistes de tots els colors polítics (especialment de l’espectre d’esquerres). És el cas de diversos procediments contra antifeixistes que s’estan portant via legislació contra delictes d’odi; s’intenta, quan es tracta de fets que no tenen res a veure, d’equiparar aquests casos amb els d’intolerància racista i xenòfoba.

Un altre cas recent –n’informava Mèdia.cat– ha estat el de la querella interposada contra nou activistes propalestins per delictes d’odi per haver demanat públicament al festival Rototom que es cancel·lés el concert d’un grup acusat de donar suport a l’ocupació dels territoris palestins per part d’Israel. També hi ha els casos de Guillermo Zapata i César Strawberry, el cantant de Def con Dos, ambdós perseguits per la justícia per haver expressat les seves opinions a les xarxes socials.

Normativa a l’Estat espanyol

En el Codi Penal espanyol no hi ha una categoria dels anomenats “delictes d’odi”, una expressió encunyada pels organismes internacionals per agrupar “tots els comportaments delictius comesos amb una motivació discriminatòria contra víctimes seleccionades pel fet de pertànyer a un determinat grup o col·lectiu”. Així ho resumeix Montserrat Comas en la ponència Regulación del discurso del odio en el ordenamiento jurídico español. Modificación del artículo 510 del Código Penal ante la libertad de expresión (realitzada en el marc d’unes jornades de Justícia Penal Internacional el 24 de maig de 2016).

La Constitució Espanyola (CE) reconeix els drets fonamentals de la llibertat d’expressió, manifestació i associació en els articles 20, 21 i 22. Alhora, els béns jurídics protegits recollits en la Constitució també són la igualtat de totes les persones (art. 14 CE) i el dret a no ser discriminat, connectat amb el respecte a la dignitat de la persona (art. 9 CE).

En relació als delictes d’odi, en el Codi Penal existeix des de 1995 un agreujant, aplicable a qualsevol delicte. El Codi Penal de 1995, aprovat per LO 1/1995, de 23 de novembre, art. 22.4 estableix aquesta circumstància agreujant quan el delicte es comet “per motius racistes, antisemites o altra classe de discriminació referent a la ideologia, la religió o les creences de la víctima, l’ètnia, raça o nació a la qual pertanyi, el seu sexe, orientació o identitat sexual, malaltia que pateixi o discapacitat”. Tant a l’hora d’aplicar l’agreujant de racisme com en el procés de provar que s’ha comès un delicte d’odi, és important recollir proves que indiquin la motivació que tenia la persona agressora en el moment de cometre’l, un fet que no sempre és senzill.

En els delictes d’odi no es persegueix “l’odi com a sentiment, sinó com a mitjà i instrument per a la comissió d’un delicte, com a motivació per a la comissió del mateix”. La cita és de Miguel Ángel Aguilar, el responsable del Servei de Delictes d’Odi i Discriminació de la Fiscalia Provincial de Barcelona, el primer servei d’aquest tipus que es va crear al 2009 a l’Estat. Cada any el servei inclou una memòria en l’informe de la Fiscalia de la Comunitat Autònoma de Catalunya. Allà s’hi detallen les denúncies per fets delictius amb motivació discriminatòria, presentades als Mossos d’Esquadra, en virtut del protocol policial denominat “Procediment de fets delictius motivats per odi o discriminació”, aprovat el 2010.

Així, les dades de 2015 revelen que es van registrar 232 infraccions penals a la província de Barcelona (292 a Catalunya), un 19% més que al 2014. Els motius de discriminació més nombrosos van ser el racisme i la xenofòbia (76 casos), els motius ideològics (70), orientació sexual i identitat de gènere (41) i motius religiosos (29).

El problema d’aquest tipus de casos, com denuncien les organitzacions civils així com els propis òrgans de l’Estat, és la manca de denúncies que es produeixen, fruit de la por, el desconeixement de la possibilitat de denunciar, de la manca de confiança en les institucions, etc. L’Informe de l’Estat del Racisme a Catalunya de SOS Racisme denuncia cada any les causes d’aquesta invisibilització.

Dins dels delictes d’odi, els delictes del discurs d’odi

Dins dels delictes d’odi estan integrats també tots aquells delictes relacionats amb el discurs d’odi: en concret dins del Títol XXI Delictes contra la Constitució (articles 510 i 515 del Codi Penal). Són delictes comesos en l’exercici dels drets fonamentals i les llibertats públiques i en concret els drets fonamentals de la llibertat d’expressió, manifestació i associació dels articles 20, 21 i 22 de la Constitució Espanyola.

Montserrat Comas considera que hi ha dos sectors discrepants en relació a l’aplicació dels articles sobre delictes d’odi. Els més crítics creuen que són “delictes d’opinió” i que el dret penal s’ha avançat massa, mentre que hauria de prevaldre la llibertat d’expressió. Un segon sector defensa, en canvi, en la mateixa línia que la jurisprudència del TEDH, que aquests preceptes són la translació a la normativa espanyola dels mandats de les Decisions Marc o els Convenis Internacionals que obliguen els Estats a legislar a favor de la protecció dels drets d’igualtat que afecten les minories històricament vulnerables i discriminades.

Si bé el focus sembla estar sobre les minories, Miguel Ángel Aguilar recordava recentment que “no estem parlant del dret penal per a les minories, sinó del dret per a la ciutadania per als drets humans”.

Els articles mencionats del Codi Penal fins al 2015 estaven formulats de la següent manera:

“a) Art. 510.1. Los que provocaren a la discriminación, al odio o a la violencia contra grupos o asociaciones, por motivos racistas, antisemitas u otros referentes a la ideología, religión o creencias, situación familiar, la pertenencia de sus miembros a una etnia o raza, su origen nacional, su sexo, orientación sexual, enfermedad o minusvalía, serán castigados con la pena de prisión de uno a tres años y multa de seis a doce meses.

2. Serán castigados con la misma pena los que, con conocimiento de su falsedad o temerario desprecio hacia la verdad, difundieren informaciones injuriosas sobre grupos o asociaciones en relación a su ideología, religión o creencias, la pertenencia de sus miembros a una etnia o raza, su origen nacional, su sexo, orientación sexual, enfermedad o minusvalía.

b) Art. 515. 5 CP relativo a la persecución de las asociaciones ilícitas:

Art. 515.5. Las que promuevan la discriminación, el odio o la violencia contra personas, grupos o asociaciones por razón de su ideología, religión o creencias, la pertenencia de sus miembros o de alguno de ellos a una etnia, raza o nación, su sexo, orientación sexual, situación familiar, enfermedad o minusvalía, o inciten a ello. prisión de uno a tres años y multa de doce a veinticuatro meses.”

També hi ha l’article referit a la difusió d’idees genocides.

“2) en el Título XXIV referido a los “Delitos contra la Comunidad Internacional” y dentro del mismo a los delitos de Genocidio, regulado en el Capítulo II (art. 607.2 CP)

c)Art. 607.2, referido a la difusión de ideas genocidas castiga “la difusión por cualquier medio de ideas o doctrinas que nieguen o justifiquen los delitos de genocidio o pretendan la rehabilitación de regímenes o instituciones que amparen practicas generadoras de los mismos con una pena de uno a dos años de prisión”.

Arran de la disparitat d’interpretació dels articles, al 2015 es van modificar. Els delictes del discurs d’odi han estat objecte d’una reforma important mitjançant la Llei orgànica 1/2015, de 30 de març, que ha traslladat al CP la figura del discurs d’odi en els termes en què ha estat interpretat tant per la jurisprudència del TEDH, com per les resolucions del Comitè de Nacions Unides, les declaracions, les recomanacions i les directives de la Unió Europea, així com per les recomanacions del Consell d’Europa, per referir-se a situacions en les quals es produeix la difusió d’expressions que insten, promouen o justifiquen l’odi racial, la xenofòbia, l’antisemitisme o qualsevol forma d’odi basat en la intolerància.

Entitats com ara Movimiento contra la Intolerancia, Federación de SOS Racismo, SOS Racisme Catalunya, entre d’altres organitzacions, han fet també pressió -no sempre amb èxit- per aconseguir canvis, tant a nivell legislatiu com també en tots els òrgans de l’executiu que puguin perseguir les discriminacions (policia, observatoris).

Part dels problemes doctrinals de l’anterior redactat dels articles del CP s’han reparat en la modificació que va tenir lloc el 2015. Per exemple, com menciona Montserrat Comas, el nou redactat elimina el terme “los que provocaren” i el substitueix per “los que promuevan, inciten directa e indirectamente el odio”, fet que elimina l’obligatorietat d’haver d’aportar un element que provi que es va incitar a la realització d’algun acte discriminatori constitutiu de delicte. En segon lloc, s’amplia el catàleg de conductes i juntament amb l’odi, la discriminació o la violència, s’introdueix “l’hostilitat” seguint la Recomanació R (97) del Comitè de Ministres del consell d’Europa de 30 d’octubre (art 510.1 a). Un altre element que destaca Comas és el fet que s’explicita el requisit que la conducta ha de ser portada a terme de forma “pública” (art. 510. 1a). La pena en totes les conductes citades s’amplia fins a quatre anys de presó, un any més que en l’anterior redactat.

Si bé aquestes reformes han aclarit alguns aspectes de la doctrina, encara ha molt de camí per fer. Organitzacions com ara SOS Racisme i el Movimiento contra la Intolerancia continuen reclamant la posada en marxa d’un projecte de Llei Orgànica Integral davant dels delictes d’odi. Una llei que tingui en compte tant les recomanacions i resolucions internacionals com les mesures per a prevenir l’odi a Internet i que integri als plans d’estudi l’ensenyament dels drets humans (Font: Diario Diagonal).

Les entitats també sol·liciten que la norma estableixi un sistema de tutela institucional de les víctimes, la millora del marc penal per a protegir-la o que s’estableixi un protocol d’actuació per a les forces i cossos de seguretat de l’Estat. Alhora, que es facin campanyes de formació i sensibilització a aquests darrers, així com la coordinació de les organitzacions socials que treballen en aquest àmbit.
SOS Racisme Catalunya, juntament amb SOS Racisme Guipuzkoa i diverses entitats europees (Xipre, Itàlia, República Txeca i l’Estat espanyol) han impulsat el projecte Together! Empowering civil society and Law Enforcement Agencies to make crimes visible (2014-2016) que ha donat formació als cossos policials i a les organitzacions de la societat civil per visibilitzar els delictes d’odi entre la societat europea.

Discurs d’odi a Internet: als mitjans de comunicació digitals

En la propagació del discurs d’odi, els mitjans de comunicació tenen un paper clau, i especialment els mitjans que es difonen per Internet. Les xarxes socials també són canals propagadors de primer ordre.

El fiscal Miguel Ángel Aguilar feia referència recentment al perfil dels agressors d’aquest tipus de delicte: “Sempre que hem pogut comprovar per on naveguen a Internet [els agressors], veiem que són grans consumidors d’odi”. (IX Jornada de Justicia Penal Internacional 24/05/2016)

A nivell legal, existeix la Recomanació NR (97) 21, del Consell d’Europa, de 30 d’octubre de 1997, relativa als mitjans de comunicació i la promoció de la cultura de la tolerància, que té per objecte garantir la igualtat de dignitat de totes les persones i el gaudiment dels drets i les llibertats sense cap distinció, especialment per raons de sexe, raça, color, idioma, religió, fortuna, naixement o qualsevol altra condició social.

L’anomenat ciberodi és una preocupació global: el focus es posa en els continguts de discurs d’odi, les persones responsables d’emetre aquests discursos així com les plataformes de difusió, que van des de portals web, blogs fins als simples comentaris d’un mitjà de comunicació convencional.

En l’àmbit espanyol, cal recordar que també preocupa la difusió dels discursos d’odi a través d’Internet. De fet, les modificacions a l’article 510 del Codi Penal espanyol inclouen que s’agreugi la pena per als supòsits de comissió de delictes a través d’Internet o altres mitjans de comunicació social (art. 510.3).

El Tribunal Europeu dels Drets Humans fa una menció en els casos d’odi i llibertat d’expressió en els quals hi hagi mitjans digitals implicats: els portals de notícies amb finalitats comercials o professionals que permeten comentaris dels usuaris assumeixen “els deures i responsabilitats” associats amb la llibertat d’expressió d’acord amb l’Article 10 de la Convenció quan aquests usuaris difonguin discurs d’odi o comentaris que incitin directament a la violència.

El projecte Observatorio PROXI, desenvolupat a Catalunya, va centrar-se precisament en els comentaris dels usuaris de mitjans. PROXI va analitzar els comentaris digitals de tres mitjans de màxima audiència (El País; El Mundo; 20 minutos) sobre gitanofòbia i xenofòbia. De la mostra de gairebé 5.000 comentaris analitzats per l’observatori, els tres diaris, en les plataformes de participació de les seves notícies sobre immigració i poble gitano, incloïen un 60% de comentaris intolerants que fomentaven el discurs d’odi a través d’insults, comentaris vexatoris, rumors, prejudicis, trampes argumentals, etc.. Només un 11,47% de la mostra analitzada eren comentaris tolerants.

Pel que fa a les xarxes socials, la Unió Europea va publicar el 2006, juntament amb quatre de les empreses més grans a Internet (Facebook, Twitter, YouTube i Microsoft), un codi de conducta per lluitar contra el discurs d’odi. Tot i que el codi en si no és legalment vinculant -algunes polítiques que inclou sí que queden cobertes per la legislació europea-, pretén aconseguir una sèrie de mesures, com per exemple que les empreses revisin la majoria de les notificacions en menys de 24 hores per poder retirar les que incloguin discurs d’odi il·legal. Tot i això, emparant-se en la llibertat d’expressió, a Twitter se l’ha acusat de no brindar les dades dels seus usuaris, ni tan sols a petició de la justícia.

La responsabilitat dels mitjans de comunicació i els i les periodistes

L’impacte de les informacions que apareixen als mitjans de comunicació en relació a delictes d’odi, discriminació i intolerància ha generat una preocupació entre entitats professionals i organitzacions de defensa dels drets humans.

A nivell europeu, organitzacions com ara la European Federation of Journalists han impulsat línies de treball com la Media Against Hate o l’anglesa Ethical Journalism Network també ha treballat per sensibilitzar els i les periodistes de com escriure  informacions que no fomentin el discurs d’odi.

Des de la deontologia periodística a Catalunya i a l’Estat espanyol també s’han fet recomanacions i guies per a millorar el tractament periodístic. Ara bé, l’aplicació s’ha deixat a la responsabilitat de cada periodista i editor/a del mitjà, un element que en resta eficàcia a les mesures.

El Col·legi de Periodistes de Catalunya va editar el 2010 la Guia sobre el tractament de la diversitat cultural en els mitjans de comunicació, una actualització del redactat que s’havia fet el 1996. A més, a través del Consell de la Informació de Catalunya (CIC), també s’ha fet tasca de denúncia sobre les informacions que no han respectat el Codi Deontològic en l’àmbit de les minories ètniques i culturals.

El Consell de l’Audiovisual de Catalunya, a banda dels informes d’anàlisi de les cobertures mediàtiques que són denunciades, realitzen un treball propositiu. La Mesa de la Diversitat del CAC va publicar el 2013 un document de la Comissió de Llenguatge Inclusiu de la Mesa.

Les organitzacions civils fan una tasca d’observadors dels mitjans de comunicació. Abans s’ha citat el servei Mugak, però SOS Racisme Catalunya també ha recopilat durant molts anys aquest tipus de denúncies sobre notícies discriminatòries, que ha traslladat periòdicament al CIC.

Al món acadèmic hi ha nombrosos estudis sobre cobertura mediàtica de fets vinculats amb la diversitat cultural, publicats tant per les pròpies universitats com pel CAC (se citen a l’apartat de recursos). Red Acoge recentment ha publicat un estudi de cobertura sobre les persones refugiades, sota la campanya Inmigranacionalismo (vegeu Recursos i bibliografia).

A escala més local, plataformes com ara la Xarxa Antirumors de l’Ajuntament de Barcelona han coordinat entitats de tot tipus en la lluita contra la rumorologia vinculada a la diversitat cultural. A l’apartat de Recursos hem preparat un llistat de recursos sobre mitjans de comunicació i discurs d’odi.

Recursos i bibliografia

Discurs d’odi

Mitjans de comunicació i discurs d’odi